Fa anys que Xarim Aresté, el ‘Hendrix de Flix’, és un assidu de les gires a casa nostra: Very Pomelo, Sanjosex, Maika Makovski, Sopa de Cabra… Sempre amb les sis cordes sota el braç. Amb aquesta tongada de debuts, el disc “La rosada” (Bankrobber, 15) i el poemari il·lustrat “Catacumba umbilical” (66RPM, 15), vira els eixos i es ‘desprèn’ de la guitarra… I ostres-tu-carai.

Llarga cabellera, arrecada-de-pirata, camises amb punys de volant, pitram al descobert. A l’esquerra (Sopa de Cabra), a la dreta (Sanjosex) o al centre (Very Pomelo) de l’escenari, Xarim Aresté (Flix, Tarragona) porta anys delectant amb el seu ball sinuós a les sis cordes, portant la seva identitat-rocker d’aquí cap allà. El frenesí-del-‘solo’-català per excel·lència. Fa uns mesos, al músic tarragoní se li va desenvolupar la necessitat d’allunyar-se de la bis guitarrística i passar a primer pla. Pura urgència pels moments que vivim, d’aquí neix “La rosada”. “Fins ara només havia tingut ganes de cremar-ho tot. Però avui en dia, què coi hem de cremar si ja no queda pedra sobre pedra?”. El llarg, un doble premi acompanyat de “Cine Ebro” i la meravellosa expressivitat de Joan Garau, disc-de-cançons, respon a aquests “temps duríssims”. Una alerta creativa sense pal·liatius i connectada al present. “Realment van a per nosaltres. Tenia dues opcions: rendir-me al pànic o fer aquest disc. Em faig a la idea que la precarietat és el nostre aquari i que difícilment en podrem sortir. Em sembla com que he estat tota la vida reaccionant i protestant i n’estic cansat. El moment sociopolític és tan bèstia que és impossible que aquesta energia no se’m coli enmig de les cançons per poc que sigui. Crec que fer música és un acte desafiant”.

Aquesta nova etapa no només ha afectat a les lletres, també ha fet girar el procés de composició d’Aresté, cansat de “la tralla”, s’ha ‘despenjat’ la guitarra, obrint-se, gràcies entre d’altres a Ermengol Mayol (producció), a noves harmonies, estructures i sonoritats (jazz, folk, o balcànica!): “Em vaig adonar que al disc no hi havia ni un solo de guitarra quan ja estava a punt d’ acabar-lo. Mai m’he sentit un guitarrista. Que l’instrument hagi estat protagonista en el passat ho considero un fracàs personal. En aquest disc el rock and roll només hi és implícit i potser això fa que es notin més els altres colors que hi ha. Això sí, he après a no cantar per sobre de les meves possibilitats… Aquest és l’avenç més important. El directe? Infidel al disc [l’imagino rient] amb Ermengol Mayol, Ricard Sohn, Miquel Sospedra, Pep Garau i Tomeu Garcias”. Aquests ‘nous amics’ de Xarim, van més enllà de la música. La publicació del disc coincideix espai-temps amb “Catacumba umbilical”: poemari heterodox, subjecte al ritme i amb ‘dialecte flixanco’. “No té pretensions estilístiques. Com el disc, és un collage fet a partir de les runes del món. Per a mi són diferents angles de la mateixa cosa”.