“No existeix un mercat discogràfic català. Hi ha un problema de mida. La contracultura, que hi és, per una qüestió proporcional, sempre ha tingut una escala molt familiar. Uns The Cramps o un Jon Spencer aquí no es podrien guanyar la vida”, clar i català, Ramon Faura ha tornat a desafiar les lleis de la gravetat –i de l’ecosistema discogràfic–. Després de més de quatre anys des de “Brou” (BankRobber) ha compensat... amb brutalitat: “Senyores, senyores, senyores”, disc doble! Dinou cançons. I això que, en aquest temps, Faura no s’ha rascat pas la figa. Ha transitat altres pulsions: el rock més agressiu i canalla amb disc homònim de Macho i, sobretot, la defensa a l’estiu de 2013 d’una tesi en la línia de tot el que explora a les cançons (“Versalles 1701: arquitectura i palimpsest”). “Es tractava d’oferir una altra lectura sobre Versalles, allunyada dels estereotips sobre el classicisme (ordre, simetria, racionalisme) per parlar del caos; del caos com a estratègia política per mantenir-nos desorientats, sotmesos, perduts. En el CD hi ha un dels mil dibuixets que vaig fer de Versalles”, comenta Faura, que sempre ha destil·lat
“No existeix un mercat discogràfic català. Hi ha un problema de mida. La contracultura, que hi és, per una qüestió proporcional, sempre ha tingut una escala molt familiar. Uns The Cramps o un Jon Spencer aquí no es podrien guanyar la vida”, clar i català, Ramon Faura ha tornat a desafiar les lleis de la gravetat –i de l’ecosistema discogràfic–. Després de més de quatre anys des de “Brou” (BankRobber) ha compensat... amb brutalitat: “Senyores, senyores, senyores”, disc doble! Dinou cançons. I això que, en aquest temps, Faura no s’ha rascat pas la figa. Ha transitat altres pulsions: el rock més agressiu i canalla amb disc homònim de Macho i, sobretot, la defensa a l’estiu de 2013 d’una tesi en la línia de tot el que explora a les cançons (“Versalles 1701: arquitectura i palimpsest”). “Es tractava d’oferir una altra lectura sobre Versalles, allunyada dels estereotips sobre el classicisme (ordre, simetria, racionalisme) per parlar del caos; del caos com a estratègia política per mantenir-nos desorientats, sotmesos, perduts. En el CD hi ha un dels mil dibuixets que vaig fer de Versalles”, comenta Faura, que sempre ha destil·lat admiració per la cultura política als seus textos. Tots som animals polítics; ell, al quadrat. I “Senyores, senyores, senyores”, més. “Assistim a un moment singular on l’ordre econòmic tracta de culminar un cop d’estat global contra la població, iniciat a finals dels seixanta. Tot això fa que ara les condicions domèstiques, de la ciutat, s’hagin complicat molt. De fet, estem en guerra”. El nou llarg es relaciona amb la lluita de classes, la corrupció, la paternitat, la pèrdua, l’amistat... Tot amb la disfressa del sexe (“un dels grans temes del rock’n roll, o l’únic”). Gravat amb en Joan Pons (El Petit de Cal Eril) en analògic i tocat a la vegada amb els músics, Faura hi fa un repàs de les músiques d’un temps en llibertat. “Al disc hi ha la música que em va començar a formar com a persona, quan tenia catorze anys: el pop anglès dels seixanta; els clàssics com The Beatles o The Who; el garatge i la psicodèlia dels Seeds. Tots són com familiars meus. Encara ara, quan els escolto, és com mirar una foto de l’avi. Sóc ells. Sóc l’Steve Marriott dels Small Faces".
Lo siento, debes estar conectado para publicar un comentario.