El vam conèixer amb Tired Hippo per retrobar-lo amb Ran Ran Ran, el projecte que Ferran Baucells (veu i guitarra) comparteix amb Jordi Farreras (bateria). Entre l’indie rock i el folk, per moments recordant a noms com Violent Femmes, Jonathan Richman, Herman Düne i (en els seus moments més desbocats) uns The Jesus & Mary Chain (continguts), es van presentar en societat amb l’homònim “Ran Ran Ran” (Bankrobber, 2015), disc que els va situar com una de les propostes més interessants de la nostra escena musical. Poc més d’un any després, evidencien de nou el seu talent amb “L’Hereu” (Bankrobber, 2017). Avui, a més, presenten nou EP, “Aventures extraordinàries de l’hereu” (Bankrobber, 2017) i estrenem el vídeo en directe des de Vapor Studio d’una de les cançons d’aquest treball, “La dramatúrgia de la presència”.

Qui és l’hereu?
És el personatge a través del qual volem enllaçar les cançons del disc: com a protagonista, testimoni, lector o oient del que estem cantant. L’hereu és molt estimat a casa seva però en realitat és molt diferent fora de casa. No és el noi exemplar que pensen si no més aviat un busca-raons i això farà que es fiqui en certs embolics i hagi de desaparèixer un temps havent de deixar tant la seva família com la seva enamorada. M’interessava la idea de com en som de diferents depenent de l’entorn en el que ens trobem, així que l’hereu es veu forçat a marxar del poble quan en realitat voldria quedar-se amb els que estima i, cinc anys després, torna i s’adona que ha perdut l’amor de la seva vida.

D’alguna manera, us vau plantejar aquest disc com una obra conceptual, on totes les cançons giren al voltant d’aquesta figura de l’hereu?
Va ser a l’hora de triar les cançons que entraven en el disc que vam adonar-nos que teníem l’opció de fer encaixar les peces per donar forma a aquest petit conte de l’hereu. Vam moure alguna cançó i afegir algun tema perquè tingués més sentit i de fet, amb en Jordi, tenim la sensació que els temes flueixen de forma natural, musicalment i líricament. Una cançó ens porta a la següent, així que en els concerts hem decidit fer el disc sencer i pel mateix ordre.

Així que, d’alguna manera, podríem dir que L’hereu és un conte musicat?
Sí, sí, cada cançó representa un capítol de la història de l’hereu, les veig com una escena diferent i després de l’última (penúltima cançó del disc), en què deixem a l’hereu capficat a la vora del riu pensant en tot el que ha deixat enrere i què ha de venir, segueix «Vora el foc», la versió de The Missing Leech, que funciona com una mena de títols de crèdit per tancar el disc. Amb tot, escoltar el disc en ordre amb el conte de l’hereu és una manera més d’acostar-se a les cançons però, en cap cas, pretenem que sigui la bona o l’única.

En aquest sentit, m’agrada molt la feina que ha fet la Itziar Goñi amb les il·lustracions, justament com molt de conte.
Sí, nosaltres també estem encantats amb el disseny i il·lustracions que ha fet la Itziar. Sempre havia deixat que treballés amb total llibertat a l’hora de fer-nos les portades però aquest disc era especial i li vaig passar la història. El resultat reflexa molt bé el concepte d’aquest antiheroi que es mou en un enton entre clàssic i màgic on els personatges fins i tot escolten Sufjan Stevens.

D’altra banda, aquesta és com una figura molt de la nostra tradició cultural. Us vau inspirar, d’alguna manera, en cap auca, obra, novel·la, etc…
El disc en el seu origen s’anomenava «Aventures extraordinàries de l’hereu», un petit homenatge al personatge de Massagran i als còmics que havia llegit de petit, la idea de l’auca, el concepte de l’hereu… Sí, buscàvem una figura que tingués arrels en la nostra tradició cultural.

Tenint en comte que «Ran Ran Ran» (Bankrobber, 2015) era, en bona part, un recull de les vostres tres maquetes, sentiu que «L’Hereu» és el vostre veritable primer disc?
És el primer disc amb cançons noves en dos anys i teníem moltes ganes de publicar nou material. L’anterior era, com dius, un recull de les nostres tres maquetes prèvies, gravades en moments i estudis diferents. Vaja, que sí, tinc la sensació de primer disc en el sentit d’unitat, tant a nivell de so, de producció i de concepte.

Acabat de publicar, sents que aquestes cançons han deixat de ser una mica teves?
Ara sento molta il·lusió. Veure créixer els temes des de la demo gravada a casa fins a tenir el disc físicament i a la xarxa és un procés molt bonic i addictiu. Tota la feina feta, veure com les fa seves en Jordi també i com les cançons han anat trobant el seu camí fins a arribar al resultat final és molt gratificant. A partir d’aquest punt, també és molt bonic sentir que la gent es fa seves algunes de les cançons i t’expliquen el que els hi transmet. A vegades m’he emportat moltes sorpreses en aquest sentit.

El disc el vau gravar en només quatre. Quina urgència!
Van ser quatre dies molt intensos. Les sessions començaven a les deu del matí i acabaven passades les deu de la nit. És sorprenent com vola el temps quan fas el que t’estimes. Teníem molt clars els fonaments dels temes, ens havia ajudat molt que pocs dies abans vam estar tocant cada dia durant una setmana el disc sencer en una sèrie de concerts que vam fer a la botiga Ultra-Local Records, al Poble Nou. Així que un cop vam entrar a l’estudi, molta de la feina estava feta.

L’àlbum l’ha produït l’Arnau Vallvé, de Manel. Què ha aportat aquesta vegada al so de Ran Ran Ran?
Amb l’Arnau ens sentim molt còmodes perquè entén el nostre format i enriqueix els temes a nivell de producció i, sobretot, amb les seves harmonies vocals, que ens encanten. Ell va tenir la idea de situar a banda i banda de la mescla la bateria per un costat i la guitarra per l’altre, potser sorprèn en una primera escolta, però representa de manera molt fidel el que som en directe i estem molt contents amb el resultat.

L’Arnau a la producció, la Itziar amb els dissenys, la Mad’zelle a les veus… Sembla que us agrada estar envoltats d’un grup de col·laboradors habituals de de confiança.
Totalment cert, fa força anys que ens donen un cop de mà amb la gravació l’Arnau, el disseny la Itziar, la veu de la Martina. Tots ells són bons amics i tot flueix de forma natural. Aquesta vegada també han col·laborat en Miguel Ballester, que havia estat bateria de Tired Hippo (la meva anterior banda), l’Armand Rodríguez, que és el tècnic de so als nostres concerts, en Raúl Burrueco (Combray) ha posat guitarres; en David Reig (El Sistema Suec) un sintetitzador i els amics d’Ultra-Local Records ens van posar un coro. En el futur em faria il·lusió col·laborar amb El petit de Cal Eril, veure on pot portar els nostres temes, amb total llibertat. També amb en Joan Colomo, amb el que vam coincidir en alguns concerts l’any passat. I amb els amics de l’associació Hi Jauh USB, amb els que vam gravar la primera demo «Més Brots».